El que no vaig pensar a dir

(Això és el que voldria haver dit en l’enterrament del meu pare. I no ho vaig dir per que la foto en qüestió no la vaig trobar fins al cap de dos dies. I fins avui mo m’he atrevit a escriure-ho.)

És cert que una persona no es mor mentre quedi algú que la recordi. Tingueu per suposat que nosaltres, la seva família, el recordarem sempre. Però si voleu, vosaltres també teniu la possibilitat de recordar-lo i així ampliar aquesta pervivència de la seva memòria. És molt fàcil. Cada cop que vingueu a aquesta església.

Tinc aquí una fotografia on es veu el meu pare de jovenet, deuria tenir 17 ó 18 anys. Per tant de l’any 1949 ó 1950. De quan va aprendre a fer de fuster. Està junt amb una altre noi jove també fuster. En Brustenga. Estan tots dos molt riallers al carrer al costat d’una peça gran de fusta. Que suposo que es deuria estar assecant després de barnissar. En els temps en que es podien deixar coses al mig del carrer. Se’ls veu contents per haver acabat la feina.

Aquesta peça gran de fusta que acabaven de fer la teniu aquí mateix, al costat.

En el cambril de la Verge de Montserrat,. És la cúpula que hi ha sobre les columnes.

El meu pare va ajudar a fer aquest cambril i a arreglar aquesta església

I això ve a demostrar una mica, la vinculació del meu pare amb aquesta parròquia que s’estimava tant i a on hi va passar tantes hores. I de retruc amb el Casal, amb l’Escola Montserrat i amb tot el que representava el món parroquial.

Ja ho sabeu doncs. Quan passeu per davant del cambril o quan cantem el “Rosa d’Abril” recordeu que “el Otero”, o l’Antonio, va ajudar modestament a embellir aquesta església.

monts

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Eigh Days a Week

 

“I’d like to say thank you on behalf of the group and ourselves and I hope we’ve passed the audition”
“M’agradaria donar les gràcies en nom del grup i de nosaltres mateixos i espero haver passat l’audició”

John Lennon, 30 gener 1969, a l’acabar el concert del terrat de l’edifici Apple

“There a places I remember…”

BBC – Lower Regents Street  1964

WhatsApp Image 2016-08-14 at 17.24.58 (1)

La rajola…


3 juliol 1965

Concert a Barcelona

WhatsApp Image 2016-08-14 at 17.24.58 (2)

Aquest és el cotxe que els va portar amunt i avall durant aquell dia. Jo tenia 5 anys i era a 20 kilòmetres.


30 gener 1969

Savile Row – Londres

WhatsApp Image 2016-08-14 at 17.24.58

WhatsApp Image 2016-08-14 at 17.24.58 (5)

Últim concert dalt del terrat


8 agost 1969

Abbey Road

WhatsApp Image 2016-08-14 at 17.24.58 (3)

WhatsApp Image 2016-08-14 at 17.24.58 (4)

El primer cop que hi vaig anar, vaig pujar aquestes escales, vaig entrar a dins i el recepcionista em va preguntar què volia. Li vaig dir que res, i vaig agafar un fulletó de propaganda. I vaig mirar passadís enllà per si veia la porta d’algún estudi. No tinc cap foto.

Lo siento, Paula. Habéis perdido

Societat Anònima

asco

Estimada, o no, Paula:

Puestos a comparar la FUTURA escuela de la nueva República Catalana con un modelo de adoctrinamiento, creo que podrías haber escogido otras referencias más próximas. Incluyo un par de fotografías que quizá te refresquen la memoria.

franco

educacionfranco-9394769528

Efectivamente, la escuela franquista es el mejor ejemplo de utilización de un modelo educativo como generador de adoctrinamiento. Los niños cantaban el “Cara al sol”, la omnipresencia de crucifijos y vírgenes era más que visible, los retratos de José Antonio Primo de Rivera y Francisco Franco presidían las aulas, la metodología de aprendizaje se basaba en repetir frases a modo de mantra y la Historia que se explicaba era pura ciencia ficción. Esa escuela amputó la libertad de pensamiento de varias generaciones y sus efectos devastadores siguen aún presentes en muchos de los tics autoritarios con los que los nostálgicos nos regalan. Afortunadamente, en Catalunya (y en las demás comunidades)…

Ver la entrada original 715 palabras más

Les esquerres. Jo acuso.

Estem en un moment de tensa espera. Som a 17 de novembre.
El tren ha arribat a la frontera i ens hem aturat. S’han canviat els vagons per decidir quin ramal de via agafar, però encara no hi ha maquinista.
Però no vull pas parlar d’aquestes metàfores.
Vull mirar en perspectiva, ara que tenim temps.
I vull afirmar una cosa: no seriem en aquest punt “mort” (Déu no ho vulgui) si no fos per l’esquerres.
M’explico.
Ara s’ha visualitzat un 48 % de gent que ha votat, favorable a la independència.
Però hi ha un grup que reivindica la seva equidistància dient que no són del no.
Carai, però tampoc són del sí.
I un altre que aposta per un encaix i no sé què d’un diàleg.
Merda.
I són partits d’esquerres.
I això no seria així si els partits dits d’esquerres, socialistes i comunistes, és a dir PSC i Iniciativa haguéssin apostat clarament per la única via veritablement integradora , progressista i socialment revolucionària que és la independència.
No em crec que l’anàlisi marxista sigui antinacionalista.
No hi ha més nacionalista que un comunista rus.
Crec que això de l’internacionslisme i la fraternitat de classe ha fet molt mal.
“Amunt paries de la terra…”
Com si prendre consciència de classe et fes renegar dels teus origens.
Mathew Tree explica l’anècdota d’aquell anarquista furibund (internacionalistes i ciutadans del món per antonomasia) que quan el van presentar com anglès va contestar enfadat: “ep…que sóc escocès !! ”
No em crec que creure en la lluita de classes et faci oblidar la lluita pel teu lloc de vida i hagis de renunciar a la teva identitat.
Aquí, ho hem oblidat, el PSUC ho va aconseguir.
I l’hem menystingut.
Reivindació de classe i reivindació nacional. I que va servir, com cap altre, per la integració.
Per tant, acuso al PSC i als hereus del PSUC (això d’Iniciativa ha esdevingut un oximorón) d’haver traït al poble al qual gosaven representar.
No em cap al cap que no hagin apostat per la veritable via trencadora del sistema actual.
No m’ho crec.
Descomptant evidentment el PP, la maniobra de les elits per fer desbancar el procés ha estat, per la banda dreta la creació de Ciutadans. I per l’esquerra la creació de Podemos.
Però el veritable Cavall de Troia han estat aquests dos partits.
Partits d’arrel catalana. I que vull creure que involuntariament han fet que ara siguem a les portes d’un laberint que no sabem com acabarà.
Aquest 21 % de vots i els 27 escons d’aquestes últimes eleccions, d’aquests dos grups, amb declaració expresa per la independència, farien que ara el tren no s’hagués parat i estariem ja al’altra banda de la frontera.
Semblaria que un servidor és un burguès acomodat anti-comunista.
Doncs no. Crec que cedeixo la meva força de treball a canvi d’un salari. I no crec que hagi cosa més justa que tothom aporti segons les seves possibilitats i rebi segons les seves necessitats (en la qual cosa coincideixen tan els Fets dels Apostols com el Manifest Comunista).
No he votat mai CDC.
Però sí partits d’esquerres i catalanistes.
És a dir, he votat ERC.
I fixeu-vos que no he parlat de la CUP.
La CUP ara, fa el que està fent, i ja veurem com ens en sortirem.
Però ningú parla d’aquests dos actors de la política catalana  que per lògica i coherència haurien de ser al costat de la lluita més trencadora que haguèssin imaginat mai
I ara resulta que la CUP, a l’esquerra de les esquerres, té la clau i la culpa de tot i ens ha de salvar el cul.
Merda.
Si la CUP parla i fa bandera de la seva punyetera coherència, per què ningú parla de la coherència dels altres partits anti-capitalistes? Per que suposo, que ser socialista vol dir ser anti-capitalista o si més no anti-sistema no?
Doncs ara, que teniem una oportunitat d’anar contra el sistema, es deixen entabanar i es fonen en una indeterminació grisa i calculada per ofegar aquest procés majoritari.
Per què?
Si tot s’en va a la merda no serà per culpa de la CUP. Ni de CDC. Ni d’ERC.
Si no d’aquests dos partits que no han sabut, o no han volgut (o els han comprat) escoltar la veu de la gent que ho ha reclamat al carrer i els ho ha posat en safata.
Torno a repetir.
Per què?